Giro d'Itàlia
Des del passat dissabte està en marxa el Giro d'Italia. La cursa ha començat amb un pròleg i dues etapes a Dinamarca i finalitzarà el 27 de maig a Milà, amb una contrarrellotge individual. Entremig una cursa bastant equilibrada, composada per una primera setmana d'etapes essencialment planeres, seguida per una segona setmana on predominen etapes trenca-cames i de mitja muntanya i com a mascletà final, una darrera setmana de bogeria on es pugen els grans ports d'alta muntanya dels Dolomites. Especial atenció cal tenir a la penúltima etapa, el dissabte 26 de maig, on en 219 km es pugen el Passo Tonale, el mític Mortirolo i el no menys mític Stelvio, on està el final de l'etapa. Jo de vosaltres m'aniria reservant ja aquell dia per poder disfrutar de la carrera.
El Giro està foça obert aquest any. Com a favorits tenim a Basso, Scarponi, Cunego i Joaquim Rodríguez. Però hi ha una important llista d'outsiders que poden donar salsa a la cursa. S'haurà de veure si Il tappone de l'Stelvio provocarà que la cursa vagi bloquejada. Però el Giro sempre es una cursa combativa i amb sorpreses.
Es pot veure en directe cada tarda per la web de la Gazzetta dello Sport. Val la pena seguir-lo, s'entén a la perfecció, saben molt, molt, molt de ciclisme i transmeten la passió que desperta el Giro.
http://videochat.gazzetta.it/index_Radiocorsa01.shtml?c=Ciclismo_Libero
Per nota de frikisme, després de l'etapa fan a RaiSport2 un programa d'entrevistes i de debat, que fa enveja sana de seguir-lo. Una detall que dóna pistes de com els ciclistes estimen el Giro i a l'afició italiana, és el fet de què la immensa majoria de ciclistes de tot el món parlen o fan l'esforç de parlar en italià.
http://www.raisport.rai.it/dl/raisport/multimedia/2011/diretta.html?cid=ContentItem-6e538313-40e4-41c2-a869-1db4957e424e
Em penso que també el fan cada tarda per Eurosport
Per fotos, perfils, vídeos, entrevistes i curiositats, aquesta web
http://www.steephill.tv/giro-d-italia/#live
Divendres 20 d'abril
Primer farem un resum dels darrers quinze dies:
París-Roubaix: Tom Boonen continua fent història. Victòria èpica, a l'antiga, amb un atac en solitari a 60km de l'arribada. Quan siguem avis, podrem dir als joves afeccionats al ciclisme (si es què encara existeixen) que nosaltres vàrem veure córrer a Tom Boonen.
Amstel Gold Race: Victòria sorpresa d'Enrico Gasparotto en la meta del Cauberg. Encara més sorprenent l'atac en solitari a set kilòmetres de l'arribada d'Oscar Freire. Amb apenes 15s va començar la pujada al Cauberg, una cota d'un kilòmetre al cim del qual està l'arribada, i li van sobrar 100m. Finalment va acabar quart.
http://www.sporza.be/cm/sporza/videozone/MG_sportnieuws/MG_wielrennen/1.1274419
Fletxa Valona: Impressionant triomf de Joaquim Rodríguez en la semi-Clàssica belga, desprès d'haver tocat al pal dos anys seguits. És la seva carrera, és el seu any. Poc a poc, competint en les curses que importen i que s'adapten a les seves possibilitats, està aconseguint un palmarès de primer nivell. Va guanyar amb una cama, amb una superioritat poc vegades vistes en aquesta cursa.
http://www.sporza.be/cm/sporza/videozone/MG_sportnieuws/MG_wielrennen/1.1277135
Els dos videos valen la pena. Les dues curses són importants però el final en pujada provoca que normalment s'arribi en un grup i es juguin la cursa al darrer kilòmetre. Són curses a vegades avorrides però tenen l'avantatge que veient el darrer km en youtube ja es tingui prou per entendre la cursa.
Res a veure amb la Lieja-Bastogne-Lieja. Aquesta Clàssica, el quart Monument de la temporada és una de les més importants del calendari i de les més antigues (se l'anomena també la Doyenne, vaja, la Decana). Es disputa a les ardenes belgues, en un recorregut farcit de innombrables cotes asfaltades de 3-4km. És un terreny semblant al del País Basc. Per les seves característiques és una cursa que disputen els corredors de grans curses per etapes, mentre els especialistes en llambordes ja descansen.
Per entendre bé la cursa cal veure els 35 darrers km com a mínim. En aquest punt es puja la mítica cota de la Redoute, abans jutge de la prova però que amb el canvi de recorregut dels darrers anys és menys decisiva. La funció de jutge la té darrerament la cota de la Roche aux Faucons, a 19 de l'arribada. D'aquí acostuma a sortir el guanyador o el grup guanyador. Els darrers kilòmetres, per dins dels carrers de Lieja, són un dels grans moments de la temporada.
http://www.steephill.tv/players/profile/?race=classics/liege-bastogne-liege&stage=&year=2012&src=http://www.grassyknolltv.com/2012/liege-bastogne-liege/profile-cotes.jpg
Una oportunitat d'or per a Joaquim Rodríguez. A veure com se li dona, malgrat que l'arribada no li afavoreix. El meu favorit és Damiano Cunego, però esperem que Joaquim ens continuï alegrant les tardes.
La reina de les Clàssiques: París-Roubaix
Demà es disputa al nord de França la que potser és la Clàssica més coneguda del calendari ciclista: la París-Roubaix. Son 257km per un recorregut completament pla però farcit de trams d'entre 1 i 4km amb llambordes (els francesos l'anomenen pavés). Hi ha un total de 27 trams, numerats en sentit descendent de manera que el número 1 és el darrer.
Així com al Tour de Flandes les llambordes estan posades amb cura, a la P-R sembla que un picapedrer boig s'hagi encarregat de llençar-les a la babalà sobre un camí de terra. És enormement dificil guiar la bicicleta per aquest tipus de camí, cosa que fa la P-R una cursa per a especialistes. La tècnica per passar bé els trams amb llambordes sembla ser que és passar-lo ràpid, ja que com més ràpid es passa menys es nota la vibració de la bicicleta. Però anar a roda d'un corredor sense veure per on passes, a 50 km/h i per un camí de pedres és de bojos, de manera que els trams pavés acaben fent una selecció enorme en el pilot, com si es tractés d'una cursa d'alta muntanya. Si hi ha pluja, com sembla que la previsió anuncia, la cursa es fa durísima ja que les llambordes rellisquen com una pista de patinatge.
Per gaudir de la París-Roubaix com cal, és recomanable veure els darrers 80 km, a partir d'un tram de pavés anomenat Pas d'Aremberg. Entrar al davant a Arenberg és de vital importància, de manera que els equips lluiten entre ells per deixar els seus líders el més al davant possible. A partir d'Aremberg la cursa es va desintegrant a cada tram de pavés. Cap al final, hi ha el tram anomenat Carrefour de l'Arbre, a 18km de l'arribada, que també acostuma a decidir la cursa.
Teledeporte acostuma a connectar sempre abans d'entrar a Aremberg, cap allà a les 14.00h. Els favorits: l'inefable Tom Boonen, Pozzato, Ballan. Com a outsiders Hushovd, Vanmarcke, Vansummeren i potser Flecha, depenent de com vagi de la recuperació de la seva lesió a la mà.
Tour de Flandes. Boonen, Boonen, Boonen
Ahir Boonen va fer un pas més en la historia del ciclisme guanyant per tercer cop en la seva carrera el Tour de Flandes. Boonen es un heroi nacional i el Tour de Flandes és la carrera més important de Bèlgica. Només una dada: es calcula que el públic a les cunetes rondava el milió de persones, una exageració si tenim en compte que a Bèlgica habiten 10 milions. El 10% de la població veient una cursa ciclista!
Una altra imatge del que representa el Tour de Flandes, Boonen i el ciclisme a Bèlgica podria ser aquesta foto d’un nen al final de la cursa, quan se n’adona que Boonen ha guanyat. Imagineu una cosa semblant d’un nen de la seva edat aquí perquè un ciclista ha guanyat alguna cosa?
http://twittweb.com/ah+ten+al+ni+o+en+su+mo-18781413
El Tour de Flandes està farcit de pujades curtes (1-2km) però amb desnivells molt forts (puntualment del 18%) i invariablement amb llambordes. S’anomenen genèricament Murs i cadascun té el seu nom i la seva historia particular, com un Tourmalet o l’Aubisque.
La cursa es va començar a gestar a 18 km de meta,
pujant el mur d’Oude Kwaremont. Amb més de 200km a les cames, el primer en
atacar va ser Alessandro Ballan, que va marxar sol. Pel darrere un Pozatto
increïble va anar a per ell, però amb Boonen a roda. Els tres de seguida es van
entendre. Al següent Mur, el Paterberg, Pozatto va pujar a mort, com en els
seus millors temps, i Boonen va mostrar senyals de flaquesa. Aferrant-se al
manillar, patint i a base de coratge, Boonen va aconseguir aguantar a uns cinc
metres del duet italià. En aquesta feblesa de Boonen va estar, al meu entendre,
la clau de la carrera.
Aquí no va passar com a Sanremo: els tres
corredors van rellevar a parts iguals fins a la meta. Ballan és molt lent, de
manera que havia d’intentar arribar sol si volia guanyar. previst, tercer.
Com a mala notícia, la caiguda i fractura de
clavícula de Cancellara. Com a bona notícia dins de la cosa casolana, Xavier
Florencio va fer el 17è. Va molt fort aquest any i desitjo i espero que ens
doni alguna alegria aquesta temporada.
Fotos:Pozatto és més ràpid que Ballan però menys que Boonen, en condicions normals. També hauria d’haver atacat per arribar sol i desempallegar-se del belga. Però la debilitat de Boonen al Paterberg- així ho va reconèixer Pozatto després en una entrevista a la RAI- li va fer pensar que podria amb el belga a l’sprint. Quan faltaven 5km per meta Ballan va començar a atacar, seguint el seu únic i possible guió, i Boonen va anar a per ell sempre, seguint també el seu guió. Però mentre tots esperàvem l’atac de Pozatto-el primer el propi Boonen que el vigilava, incrèdul- , aquest no es va produir: com he apuntat, l’italià tenia els seus propis plans i reservava al màxim les forces.
Els darrers dos km els van fer vigilant-se, mirant-se amb desconfiança, a 20 per hora, com si es tractés d’una cursa de velòdrom. I va arribar l’sprint. Boonen, que era el més fluix dels tres, va arrancar de lluny però suficient per guanyar per velocitat pura, aquesta que no perden mai els sprinters ni que estiguin moribunds. Pozatto amb un pam de nas va fer segon i Ballan, com era
http://www.steephill.tv/2012/tour-of-flanders/photos/page-02/Els darrers dos km els van fer vigilant-se, mirant-se amb desconfiança, a 20 per hora, com si es tractés d’una cursa de velòdrom. I va arribar l’sprint. Boonen, que era el més fluix dels tres, va arrancar de lluny però suficient per guanyar per velocitat pura, aquesta que no perden mai els sprinters ni que estiguin moribunds. Pozatto amb un pam de nas va fer segon i Ballan, com era
Si sou més ionquis, vídeo dels darrers 40km
Avui comença la Volta al País Basc. La faran cada
tarda per Teledeporte.
Dimarts 27 de març
Abril: El mes del Ciclisme
Aquest cap de setmana s’han disputat a Bèlgica dues
carreres que han estat l’avantsala del, en la meva opinió, el millor mes de ciclisme
de cada temporada. Han estat el E3 Harelbeke i la Gante-Wevelgem. Les
dues curses han estat guanyades per Tom Boonen, un corredor en estat de gràcia que
està fent historia. Freire va estar a punt de guanyar-lo a l’E3 (va fer segon,
per menys de mitja roda) i ahir va fer quart a la G-W. Freire es un
corredor extraordinari i amb un palmarès d’escàndol que està absolutament
infravalorat en el nostre país, on el gran públic pensa que l’única carrera que
importa és el Tour de França. Falta cultura ciclista i el que és pitjor, poques
ganes de tenir-ne.
És en aquest context que el mes d’abril, el mes de les carreres més originals, històriques, dures i prestigioses del calendari internacional, passa molt desapercebut en el nostre país. En general, no s’aprecia en la justa mesura el que significa guanyar una d’aquestes carreres. És un pas directe a la història del ciclisme, la justificació d’una carrera esportiva. Freire ha guanyat tres –tres!!!- Milan-Sanremo (que es disputa al març però també es una gran Clàssica) i una Gante-Wevelgem. Valverde ha guanyat dues Lieja i una Fletxa. Però al primer ni se l’anomena (no guanyarà mai un Tour) i al segon, després de veure que no era el nou Miguel Indurain, ha passat a un cert ostracisme amb l’adveniment de Contador. Freire ho ha tingut sempre clar i no se li veu el pèl per Espanya. Valverde, en canvi, continua intentant retre la seva carrera a sa majestat el Tour i mentrestant va perdent l’oportunitat de fer créixer el seu palmarès dedicant més esforços a guanyar aquest tipus de curses, molt més adients a les seves característiques. Per mi serà en va, especialment aquest any amb 100km de contrarellotge...
És en aquest context que el mes d’abril, el mes de les carreres més originals, històriques, dures i prestigioses del calendari internacional, passa molt desapercebut en el nostre país. En general, no s’aprecia en la justa mesura el que significa guanyar una d’aquestes carreres. És un pas directe a la història del ciclisme, la justificació d’una carrera esportiva. Freire ha guanyat tres –tres!!!- Milan-Sanremo (que es disputa al març però també es una gran Clàssica) i una Gante-Wevelgem. Valverde ha guanyat dues Lieja i una Fletxa. Però al primer ni se l’anomena (no guanyarà mai un Tour) i al segon, després de veure que no era el nou Miguel Indurain, ha passat a un cert ostracisme amb l’adveniment de Contador. Freire ho ha tingut sempre clar i no se li veu el pèl per Espanya. Valverde, en canvi, continua intentant retre la seva carrera a sa majestat el Tour i mentrestant va perdent l’oportunitat de fer créixer el seu palmarès dedicant més esforços a guanyar aquest tipus de curses, molt més adients a les seves característiques. Per mi serà en va, especialment aquest any amb 100km de contrarellotge...
Uf, que me’n vaig!
A aquestes curses d’abril se les anomenen genèricament les Clàssiques del Nord, ja que es disputen entre el nord de França i Holanda. Comença aquesta setmana amb el Tour de Flandes i acaba amb la Lieja-Bastogne-Lieja a final de mes. Entre mig tenim
Oblideu-vos de les carreres controlades pels equips, els pactes, els favorits acollonits i demés subterfugis als que ens hem anat acostumant darrerament al Tour de França. Les Clàssiques del Nord son carreres a mort, on els equips juguen el seu paper just i mesurat fins el moment que els líders es juguen la carrera a cara o creu. Compta la força, l’habilitat i la intel·ligència per poder interpretar la carrera i les teves opcions a cada moment.
Aquesta setmana intentaré fer una prèvia del Tour de Flandes.
E3 Harelbeke
http://www.sporza.be/cm/sporza/videozone/MG_sportnieuws/MG_wielrennen/1.1253487
Gante-Wevelgem
http://www.rai.tv/dl/RaiTV/programmi/media/ContentItem-8701575f-4221-4302-beb5-fdf674715ae8.html
La Volta a Catalunya ha quedat una mica descafeïnada a causa de la suspensió de l’etapa de Port-Ainé. Albasini s’ha defensat molt bé en el terreny de mitja muntanya i el fet de què un nombrós grup de ciclistes estigués empatat a temps al seu darrere, l’ha afavorit a l’hora de cercar aliances temporals en els moments crítics. Probablement, amb l’etapa d’alta muntanya no hagués guanyat la carrera però no es pot negar que ha defensat amb ungles i dents el seu liderat. Com a exemple, l’únic que va aconseguir retallar-li temps des de la primera etapa va ser Samuel Sánchez i van ser...dos segons.
Ramon
Milà-Sanremo: Gerrans i la síndrome Cancellara
La síndrome Cancellara està definitivament extesa dins del pilot internacional. Aquesta síndrome es caracteritza per un temor insuportable a rellevar a Cancellara si un coincidiex amb ell en una escapada. Si malauradament un corredor es troba en aquest tràngol, el que ha de fer es quedar-se a roda i esperar, que alguna cosa s'acaba pescant. Jo crec que aquesta síndrome va començar l'any 2010 quan Cancellara va guanyar d'una manera insultantment aclaparadora el E3Haerelbeke, Tour de Flandes i París-Roubaix. En aquell moment encara era tractat com un ciclista normal però a partir d'allí se'l va començar a témer. L'any passat aquesta síndrome ja estava força establerta i per culpa d'això va perdre el Tour de Flandes, demostrant que era humà, i la París-Roubaix, on Thor Hushovd, que era vigent campió del món, es va comportar com un juvenil atemorit. I aquest 2012 sembla que continua.
Ahir a la Milà-Sanremo, que els italians anomenen La Classicissima, una de les clàssiques més maques i disputades del calendari internacional i la primera Gran Clásica de la temporada, Gerrans va guanyar mercès a la síndrome Cancellara. La victòria final es va començar a decidir al mític Poggio di Sanremo, una mena de Parpers situat a 6km del final de la carrera però què, com es puja quan les cames dels corredors ja porten quasi tres-cents quilòmetres, té els efectes devastadors d'un Tourmalet. Al Poggio va atacar un brillant Nibali amb molta força, amb Gerrans a roda. Al cap d'uns metres se'ls va incorporar Cancellara i com una motocicleta Cancellara els va conduir fins a coronar el port. Nibali es nul a l'esprint i Gerrans és molt bo, de manera que Cancellara va intentar fer forat baixant els revirats revolts del Poggio. Però va ser immpossible.
El pilot venia a 10 segons, la baixada havia finalitzat i quedaven tres kilómetres per l'arribada. Què calia fer? Cancellara es va girar un parell de cops demanant col·laboració. Nibali va dir que no, ja que portava a 10s al seu company Peter Sagan que sí esprinta i, per tant, li interessava la caça. Gerrans era el més ràpid del grup, però estava completament afectat de la síndrome Cancellara de manera que es va fer el longuis. I Cancellara podia optar entre parar - ja us ho fareu nois!- o tirar endavant amb els dos corcons a roda. Què va escollir? Tirar cap endavant. Simon Gerrans, un excel·lent corredor, es va instal·lar a roda del gegant suís i va esperar a 50m de l'arribada llençar l'esprint per guanyar brillantment la seva primera Milà-Sanremo. Cancellara segon i Nibali tercer.
No es la primera vegada que Cancellara opta per tirar endavant amb els companys d'escapada a roda, confiant en que la seva enorme fortalesa física li permetrà tirar, esprintar i guanyar, com un futbolista que es creu capaç de tirar un córner i rematar-lo ell mateix. Ja ha fracassat més d'una vegada amb aquest sistema i opino que hauria de començar a pensar que tot aquell que vulgui peix s'ha de mullar el cul. Mentrestant, Gerrans ja té un peu a la història del ciclisme inscrivint el seu nom al palmarès de la Classicissima
Ramón
Dissabte 17 de març
Aquest dilluns comença La Volta a Catalunya una gran oportunitat per veure el peloton. Aquest any tenim grans noms com Menchov, Andy Schleck, Ivan Basso, Wiggins, Valverde, Leipheimer, Luis Leon Sanchez, Thor Hushovd, Samuel Sanchez, Ametz Txurruka, Vandevelde entre altres i el millor de tot al costat de casa.
El dilluns 19 els tenim per Arenys de Munt (Collsacreu pujant desde Sant Celoni), el dissabte 24 coronan la Conreria i finalitzan a Badalona i el diumenge començan a Badalona i finalitzan a Barcelona..
Teniu totes les dades de les etapes, horaris i corredors a:
http://www.voltacatalunya.cat/ca/etapes/
Dijous 15 de març
Paris-Niça ha finalitzat com estava cantada des de la primera etapa en línia: victòria final per a Wiggins. Ha estat una carrera soporífera, si traiem la gresca de la primera etapa per culpa del vent i la persecució i caiguda de Leipheimer el dissabte arribant a Niça. Una caiguda que el va apartar de la possibilitat de victòria i va aplanar el camí a Wiggins, que va guanyar la carrera mercès a la cronoescalada final al Col d'Eze. Valverde va rascar una etapa i bonificacions però no en va tenir prou. Va acabar tercer.
La Tirrena-Adriàtica, ha tingut una mica més de suc. Dues etapes a l'esprint, guanyades per Cavendish i Boasson-Hagen. Una etapa amb final en rampa, guanyada pel nou nen prodigi Peter Sagan. Una etapa d'alta muntanya guanyada per Nibali i una etapa trencacames guanyada in extremis a base de classe per Joaquim Rodríguez. Val la pena cercar el video i veure els km finals d'aquesta etapa. Amb totes aquestes etapes va arribar l'etapa final, una crono de 8km plana. Es jugaven la volta Chris Horner, Roman Kreuziger i Vincenzo Nibali. La general va ser guanyada finalment per Nibali, que després d'un 2011 sense victòries, aquest any ja en porta tres. Es un corredor que no para de créixer i em penso que aquest any anirà a preparar a fons el Tour. Però la contra-rellotge la va guanyar l'inefable Fabian Cancellara.
De les dues curses hem pogut veure que Valverde ha tornat després de la sanció tal i com va marxar: guanyant. Amb una mica menys de punch final però increïble que després de dos anys mantingui aquest nivell. Wiggins i Nibali es van confirmant com els corredors de futur per a les voltes per etapes. Evans més fluix que l'any passat per aquestes dates, però l'Australià sempre carbura bé quan ha de carburar. Gilbert, després d'un 2011 estratosfèric, aquest any, de moment, no va ni amb piles (va plegar a la Tirrena-Adriàtica). Boonen està tenint un principi de temporada extraordinari se l'haurà de tenir en compte per a les clàssiques. Freire va estar molt bé a la Tirrena i veurem que tal se li dóna la Milà-Sanremo. I Cancellara... continua sent Cancellara.
Dissabte és la Milà-Sanremo, la Classicissima, i molts d'aquests protagonistes són candidats a la victòria final. En parlem demà.
Ramón
Dimecres 7 de Març
Avui comença a Itàlia la Tirrena-Adriàtica, una volta per etapes d'una setmana. Els italians l'anomenen La Corsa dei due mari, per raons òbvies. Tradicionalment se solapa en dates amb la París-Niça i les dues curses es disputen els participants de més prestigi del ciclisme mundial. Com la París-Niça, també és una carrera de mitja muntanya, encara que tradicionalment té una etapa d'alta muntanya.
Per les seves característiques, així, és un destí ideal pels corredors de les grans voltes per etapes. Com deiem, ha començat avui amb una contrarrellotge per equips i acabarà el diumenge amb una crono individual. El final de l'etapa de dissabte és molt espectacular, a l'estil de l'arribada a Siena de l'Strade Bianche i la de diumenge és l'etapa reina, amb final en un port de categoria especial.
Potser algun presumpte lector perspicaç que està seguint la París-Niça pensarà.. I a on està el Purito Rodríguez? I Cadel Evans? I Scarponni? I Nibali? També poden haver trobat a faltar a Cancellara, Gilbert, Cavendish...on estan? Doncs a la Tirrena-Adriàtica. D'aquesta manera, aquesta setmana tenim l'oportunitat de començar a veure com van els corredors que disputaran Giro i Tour. Es pot seguir cada dia en directe per la web de la Gazzetta dello Sport.
De moment, a la París Niça ja hem vist que Wiggins i Leipheimer va com tiros i que Valverde ha tornat amb moltes ganes. Valverde té difícil guanyar la carrera a causa del control que portaran Omega Pharma y Sky, ja que als dos equips els interessa que la carrera es mantingui com està fins a la cronoescalada final, on l'actual líder Wiggins i Leipheimer tenen moltes opcions. Valverde haurà d'anar rascant, amb sort, segons a les bonificacions de cada etapa i amb una mica més de sort, algun segon extra. Però les matemàtiques són molt cabudes i seria possible que li faltin finals on rascar el temps suficient per afrontar la crono final amb garanties d'èxit. Però vaja, el ciclisme sempre ens porta sorpreses i per endevinar el futur ja tenim al Sandro Rey.
Enllaç de la Gazzetta.
http://videochat.gazzetta.it/index_TirrenoAdriatico01.shtml
Ramon
Diumenge 4 de Març
A l'Strade Bianche, Cancellara. Guanyant al seu estil més característic: lluny de l'arribada, amb un atac poc explosiu però molt perllongat i violentíssim, per acabar marxant en solitari. Pel darrere, el guió es repeteix: relleven dos, tres, quatre, cinc ciclistes però ja no hi ha res a fer, Cancellara invariablement els hi va sumant segons.
Avui ha atacat en el darrer tram d'sterrato (tram de terra) en pujada, a 12 de meta. Ha atacat, ha agafat uns 10 metres, que per un moment semblen salvables pels perseguidors, però és la darrera vegada que li veuen la roda del darrere. S'han organitzat cinc corredors que no eren precisament coixos (Ballan,Van Avermaet, Iglinsky, Kreuziger i Gatto) però, com comentàvem, la carrera ja estava decidida.
Cancellara segueix fent gran la seva llegenda. L'única pega que li veig com a espectador de sofà i comandament a distància és que, quan està al 100%, la seva superioritat és tant gran que fa les carreres avorrides.
Avui diumenge comença la París-Niça. La carrera francesa és una de les més prestigioses voltes per etapes d'una setmana del calendari ciclista, sinó la que més. És la primera ocasió de la temporada en que els corredors de grans voltes per etapes es veuen les cares, d'aquí l'excel·lent palmarès de la prova.Per cert, malgrat el que sovint apareix en la premsa, la París-Niça no és una Clàssica. Una Clàssica és una carrera d'un dia, amb una història molt llarga i un prestigi elevat. Ja tindrem temps de parlar.
La París-Niça d'aquest any, ha recuperat el recorregut clàssic d'etapes de mitja muntanya i una cronoescalada final al mític Col d'Eze, a sobre de Niça. Serà una carrera molt exigent, sense un favorit clar a priori. Dins del grup de favorits tenim a Valverde, Richi Porte, Leipheimer, Basso, Menchov... però la carrera es presenta oberta.
Es podrà veure cada tarda per Teledeporte.
Ramon
Dissabte 3 de març
El dissabte 3 de març es disputa l'Strade Bianche, per terres de la Toscana. La carrera es disputa des del 2007 i té la gràcia que combina trams en pista de terra. Com a curiositat, aquesta carrera es celebra cada any com una marxa cicloturista que s'anomena l'Heroica (L'Eroica en italià). L'Eroica vol ser un homenatge al ciclisme antic i per participar-hi és obligatori portar material i roba anterior al 1987. A la web es pot veure com es caracteritza la gent per fer els 200km de la prova (http://www.eroica-ciclismo.it). Els organitzadors de l'Strade Bianche van copiar la marxa cicloturista i van fer una carrera professional, al revés del que acostuma a passar.
Al 2007 es va fer l'experiment al mes d'octubre i va anar força bé. Així, al 2008 ja es va disputar al març, una època ideal per consagrar-la en el calendari de les grans Classiques. De moment la participació es de luxe cada any i la nòmina de guanyadors és espectacular (Gilbert, Cancellara, Kolobnev...). Poc a poc, s'està convertint en una cita imprescindible pels classicomans.
http://www.steephill.tv/classics/strade-bianche/
Normalment la carrera arriba trencada en un petit grup a l'entrada de Siena i es decideix en els carrers de la part vella de la ciutat, amb molta pendent. El darrer revolt abans d'entrar a la plaça de Siena és a vida o mort, ja que el que surt primer guanya segur.
Es podrà veureW en directe perla web de la Gazzetta dello Sport a partir de les 14.40.
http://www.gazzetta.it/Ciclismo/
Ramon Tarragó
Per els que no heu pogut veure la cursa aqui teniu dos videos, un és l'últim kilómetre d'en Cancellara, brutal i els millors moments, a gaudír.
http://video.gazzetta.it/trionfo-cancellara-siena/5f6fe2a6-6550-11e1-b6e6-7720eebac5b1
http://video.gazzetta.it/meglio-corsa-gazzetta-dominata-un-grande-cancellara/e445bb1a-654e-11e1-b6e6-7720eebac5b1
